Una odissea generacional a través de la costa oriental nord-americana

El Grau en Global Studies de la Universitat Pompeu Fabra requereix que els estudiants cursin un mínim de 20 crèdits en una universitat a l’estranger per fomentar l’adquisició de competències internacionals. En el meu cas, tenia clar que volia estudiar a l’altra banda de l’Atlàntic, i una de les opcions més interessants era l’oferta de les universitats Canadenques. Tenia, a més, l’experiència del meu pare, que va viure un parell d’anys de la seva joventut a Montreal (Quebec). Finalment, em vaig decantar per la Dalhousie University, situada a la ciutat de Halifax. Així, un 28 d’agost del 2022 m’enlairava cap al Canadà per passar-hi els següents cinc mesos amb l’objectiu d’aprofundir en la raison d’être de les relacions euro-atlàntiques, deixar-me sorprendre per la cruesa de l’hivern Nord-americà, i rememorar el viatge que va fer el meu pare.

Halifax és una ciutat més aviat petita, d’aquelles on el concepte de comunitat té una connotació molt valuosa pels seus ciutadans. Cosmopolita, oberta, i molt influenciada pel gran volum d’estudiants que cada setembre arriben d’arreu del país per viure l’experiència universitària a la tan preuada East Coast, Halifax s’erigeix com una de les principals ciutats del continent pel que fa a capital humà i qualitat de vida. Halifax és la capital de la província de Nova Escòcia i, com la major part de territori Americà, va patir la colonització europea per part de Britànics i Francesos durant la primera meitat del s. XVIII. Ara, però, la consciència de la colonització és una realitat ben estesa al Canadà. Iniciatives com el Pla d’Acció per la Reconciliació amb els Pobles Indígenes de l’executiu Trudeau el 2021, orienten la voluntat del govern per avançar en matèria de drets i la prosperitat dels pobles indígenes del Canadà. Curiosament, el repoblament a Nova Escòcia i, en especial a la ciutat de Halifax, no es va dur a terme amb població Escocesa sinó amb Irlandesa, tal com ho constata la inscripció d’una imponent creu Celta al bell mig de la ciutat.

De les meves experiències universitàries a Dalhousie no en parlaré massa, però sí que val la pena que expliqui un parell d’anècdotes. A la meva vila natal, formava part d’un grup voluntari de bombers forestals, i abans de marxar, vaig emportar-me un grapat de pedaços per intercanviar per d’altres dels cossos de bombers Americans que anés trobant pel camí; una pràctica ben estesa al gremi. Així, esperant a ser rebut per algun oficial de la Caserna de Bombers de Halifax per intercanviar pedaços, em vaig topar amb un home aparentment senzill amb accent dels Estats Units. Ell també duia un grapat de pedaços per intercanviar i la coincidència ens va semblar molt oportuna, de manera que vam començar a xerrar mentre fèiem cua. Aquell home era ni més ni menys que un lloctinent del Departament de Policia de la ciutat de Nova-York (NYPD), i havia vingut en un d’aquests creuers que ressegueixen tota la Costa Est amb parada final a Halifax. Un cop intercambiats els nostres pedaços, ens vam acomiadar i em va deixar caure que si algun cop coincidíem a NYC, ens poséssim de nou en contacte.

Acostumat a la calma mediterrània, la meteorologia Canadenca em va agafar desprevingut. Van ser vàries les vegades en què els temporals van amenaçar la meva estada a Amèrica del Nord. Dues setmanes després d’arribar, l’anomenat Huracà Fiona avançava impertorbable per l’oceà Atlàntic en línia recta direcció Nova Escòcia. Dies enrere ja ens van avisar amb un correu electrònic per calmar els ànims que començava amb un: “Benvolguts estudiants, les previsions indiquen que l’Huracà Fiona serà el pitjor en tota la història del Canadà”. Uns dies més tard, l’Huracà impactava la ciutat, en la fosca. L’endemà, la destrossa era visible: arbres a terra, sots a les voreres, i una barreja de fang, fullaraca i altres deixalles obstaculitzant els carrers. La xarxa elèctrica va estar inoperativa durant uns dies, però al campus subsistíem amb la capacitat dels generadors automàtics de la facultat. Llavors es parlava de resiliència, de treball en equip i, altre cop, de community.

Amb tot, setembre va passar volant. En començar octubre, la tardor ja es deixava veure pels parcs de la ciutat. Encara no feia prou fred, però començaves a notar el temperi. Llavors aprofitava per sortir molt. Un d’aquells dies, vam organitzar una sortida amb la Dalhousie Outdoors Society. Una ruta d’acampada en bicicleta fins ben endins del bosc Acadià, envoltats de llacs i paisatges de pel·lícula. En el mes de novembre ja tot era més seriós i tocava fer colzes. Finalment, desembre era arribat amb gran expectativa, ja que, acabats els exàmens, començaria una ruta circular que em duria per les principals ciutats de l’Est del continent.

El pla era volar fins a la ciutat de Nova-York el dia 22 de desembre i passar-hi dues setmanes. Després, agafaria el famós tren Amtrak per anar fins a Toronto, Ottawa, Montreal, Quebec i, finalment, tornar a Halifax, des d’on agafaria un vol fins a Barcelona a mitjan gener. Era emocionant. Aquells dies, es deia que a l’Oest, un temporal glacial Àrtic estava interrompent els vols regionals perquè les condicions meteorològiques impedien l’enlairament. Tot i això, estava convençut que Amèrica era prou gran com per què els problemes d’una banda no afectessin els de l’altra. M’equivocava. Vaig deixar la residència de Gerard Hall aquell mateix vespre del 19 de desembre i vaig agafar el bus cap a l’Aeroport Internacional Stanfield, a trenta minuts de la ciutat. El vol no sortia fins a les sis del matí, però a la residència no m’hi podia quedar una altra nit, ja que les instal·lacions tancaven per les vacances de Nadal, així que vaig haver de passar la vetllada a l’aeroport. A la matinada, però, les pantalles informatives anunciaven que la meva escala a Toronto s’endarreria dues hores, fins a les vuit. Eren les tres. A les quatre, cancel·laven el vol oficialment.

Els afectats, incrèduls, vam anar a fer cua al taulell de l’aerolínia Westjet per demanar explicacions. La situació era crítica. Els altres vols també van anar-se cancel·lant progressivament, i els treballadors de l’aeroport es van veure desbordats. S’acostava Nadal i la gent volia tornar a casa a temps. Després d’hores fent cua, alguns vam aconseguir un bitllet per a l’endemà a les dotze i, tot i que no ens donaven garanties, teníem esperança, malgrat això volgués dir passar una altra nit a l’aeroport. A més, pel gran volum d’afectats, les companyies no van poder donar suficients habitacions d’hotel ni tiquets regal per menjar res. Finalment, vaig poder agafar aquell vol escala a Toronto i tot semblava anar, ara sí, segons el pla.

En arribar al vell Aeroport Internacional Pearson de Toronto, el col·lapse era majúscul. Hi vaig acabar passant tres dies i tres nits més, que en total en feien cinc, alimentant-me a base d’hamburgueses precuinades i fent cues inimaginables per carregar el mòbil o rebre informació oficial des dels taulells de Westjet, tot coneixent a persones de tota mena. Encara recordo el peculiar matrimoni Amish acompanyat dels seus dotze fills, l’espectacle dantesc del Mexicà que explicava amb detall les històries rere les cicatrius de punyalades que tenia al ventre, o el cowboy melancòlic que, amb les seves botes de pell de serp, es distreia narrant-nos les seves experiències amoroses del passat. Finalment, la nit del 24 de desembre de 2022, aterrava a l’Aeroport de LaGuardia de la ciutat de Nova-York per començar l’aventura que ja havia iniciat inesperadament cinc dies abans.

A la mítica NYC em vaig allotjar en un pis petit al barri de Harlem, el centre neuràlgic del sorgiment del jazz a la dècada dels anys 1920. Van ser dues setmanes apassionants. El col·lega del NYPD que vaig fer a Halifax, em va facilitar molt les visites arreu. Només amb una trucada, em va aconseguir esmunyir com a passatger prioritari a la visita a la Liberty Statue, entre d’altres. El mateix dia 25, després de recuperar les hores de son perdudes i, sobretot, la fam, vaig anar de cap a escoltar una Missa Gòspel en una de les esglésies del barri. Caracteritzades per la qualitat musical i la proximitat de la narrativa catòlica de la comunitat negra, va ser tot un espectacle. I és que a la “ciutat que mai no dorm” sempre hi ha coses a veure, és realment interminable. El dia 6 de gener de 2023 agafava l’Amtrak des del Moynihan Train Hall direcció Buffalo, ciutat fronterera on el tren passaria de ser Americà a Canadenc. Ja era fosc i no vaig poder veure les Cascades del Niàgara; quedava pendent. Ja al capvespre arribava a Toronto, on passaria els quatre dies vinents.

Toronto al gener era una ciutat distòpica. Dels barris residencials al passeig marítim del Llac Ontario hi havia ben bé tres hores caminant i havies de travessar necessàriament els carrers del centre de negocis d’edificis altíssims, que en aquella època de l’any eren buits. Res a supera a NYC. Em vaig allotjar en un Youth Hostel al Barri Xinès i a banda de visitar el parell de llocs emblemàtics (la CN Tower, el Kensington Market, i el Distillery District), vaig decidir agafar un bus que em dugués a les Niagara Falls que no vaig poder veure a l’anada. Les Cascades a l’hivern són espectaculars. L’aigua gelada del riu Niàgara va agafar un color turquesa que, juntament amb els trossos de gel blanquinós surant a l’aigua, convertien aquell paisatge en un visual esbalaïdor.

De Toronto també m’emporto un record molt agradable d’un petit bar musical anomenat “The Communist’s Daughter”. El seu gerent, un home carismàtic d’uns cinquanta anys, s’encarregava a més de preparar i servir les begudes, d’entretenir la clientela. Deixava Toronto enrere i em dirigia a Ottawa, la capital del Canadà. Ottawa és, molt probablement, la ciutat més institucional que he visitat mai. La concentració d’edificis governamentals i l’ambient formal que s’hi respira és probablement comparable només amb Brussel·les. Tot i això, és una ciutat francament bonica, i encara ho fou més sota la neu.

Tocava endinsar-me a la regió francòfona del Quebec, visitant primer Montreal, i després la capital. A Montreal, vaig tenir una mica d’ajuda i de companyia, ja que em vaig allotjar a casa d’una coneguda del meu pare que encara tenia de l’època en què va ser-hi. Començaré dient que, si hagués de viure en alguna de les ciutats canadenques que vaig visitar, aquesta seria, sens dubte, Montreal. La ciutat combina l’estètica Nord-americana, el cosmopolitisme comercial d’una gran metròpoli, espais naturals envejables, i una realitat cultural tant Anglòfona com Francòfona.

Com he mencionat anteriorment, entre els anys 1992 i 1994, el meu pare va viure a la ciutat amb un visat caducat de turista. En aquella època els controls administratius no eren tan restrictius com els d’ara, i en Joan Subirachs (pare) se les va empescar per acabar estudiant un Màster en Management a la Concordia University. També es va espavilar per anar a treballar a la campanya de reforestació a Thunder Bay (Ontario) amb el número de la seguretat social d’un amic. De fet, com que no podia treballar de forma oficial, va haver de buscar-se la vida de formes menys convencionals. A Barcelona ja en sabíem d’això. Històricament, a la rambla de Catalunya, moltes persones s’havien espavilat per guanyar-se un sou fent d’estàtua humana. El meu pare va ser pioner a portar aquesta cultura als carrers de Montreal i, tot sigui dit, va saber fer força calés. Va gastar-se els pocs estalvis que tenia en comprar-se la indumentària d’un tenista i va passar-se l’estiu del 1993 fent d’estàtua tenista a la plaça Jacques-Cartier del Port Vell (vegeu la foto). Per a mi, va ser molt especial visitar aquell racó trenta anys després i resseguir part dels seus passos en aquell país tan llunyà.

Place Jacques Cartier l’any 1993. El meu pare posa com una estàtua cap al costat dret de la imatge.
Place Jacques Cartier en 2023, trenta anys després, a través de la meva càmera.

L’última parada abans d’arribar a Halifax era Quebec City. Per arribar-hi, el tren va haver de fer un tomb per rodejar la ciutat, ja que l’estació quedava entre la ciutadella i el riu Saint-Laurent. Eren els últims dies de viatge i, francament, començava a pensar en la tornada. L’hostal on m’allotjava quedava a dalt de tot del centre històric, que em va semblar molt Europeu. El relleu de la ciutat, malgrat era molt poc funcional, donava una proporció de majestuositat a aquell barri històric que era digna d’admirar. No és d’estranyar, doncs, que aquell indret fos designat patrimoni mundial de la UNESCO el 1985. Des de dalt de tot del Vieux Québec, davant del Château Frontenac, les vistes m’anunciaven el final del viatge. Aviat seria a casa.

Gràcies!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *