Descàrrec de responsabilitat: Aquest article narra la meva experiència personal en la Ruta Blava de la iniciativa Peace Line 2024. No és un article acadèmic ni pretén descriure els esdeveniments històrics del s. XX en els indrets que vam visitar. Les atrocitats comeses pels Nazis i els Soviètics a Europa formen part ara del passat. Cada monument que s’ha aixecat per commemorar aquest passat ens recorda que mai ningú hauria de tornar a viure aquells horrors. Tot i això, la vida persistí i continua persistint en la forma més humana possible. Mai no oblidarem els testimonis, però la rialla, l’amor, i l’alegria continuen formant part de les nostres vides i hem de gaudir d’aquestes emocions de forma respectuosa, però també genuïna.
———————————————————————————————————————————————————————–
L’optimisme i la reconciliació han guiat la construcció del projecte Europeu des del final de la Segona Guerra Mundial. Els mateixos països Europeus que van provocar les dues guerres mundials en un inici, van reconceptualitzar més tard les seves estratègies pel bé de la dignitat humana i la pau entre els pobles. En conseqüència, el progrés social, els drets i les llibertats, i la integració política i econòmica han establert la base de, molt probablement, el període més feliç de la història d’Europa.
Els traumes generacionals dels dos conflictes globals de la primera meitat del s. XX i les conseqüències de la Guerra Freda fins al 1991 van influir de forma determinant en com els ciutadans del Vell Continent es veien a si mateixos. El concepte de “ciutadania Europea”, per exemple, es va introduir per primera vegada amb el Tractat de Maastricht de la Unió Europea de 1992, però la idea d’una identitat Europea compartida és en realitat una noció col·lectiva que aplega drets, llibertats bàsiques, i valors socials en una mateixa terra. Tanmateix, quan es tracta de les diferents narratives de la nostra història comuna, cada país té la seva pròpia perspectiva. Definida per històries de victòries, però també de derrotes; per empreses, però també desfetes; per líders i herois, però també per traïdors; la història d’Europa s’escriu constantment, i el rol de la joventut europea en tot aquest entramat evoluciona en conseqüència.
El 15 de maig de 2024, vaig rebre un correu d’admissió a la Ruta Blava de Peace Line. Impulsada el 2020 per la Comissió Alemanya de Tombes de Guerra (Volksbund) i finançada pel Ministeri d’Exteriors Alemany, Peace Line és una iniciativa juvenil pan-Europea que pretén organitzar trobades, promoure la reconciliació, i educar sobre la història d’Europa durant el s. XX. Aquest gran projecte s’organitza al voltant de quatre rutes per diversos països Europeus per visitar indrets de commemoració de la Primera i la Segona Guerra Mundial, la divisió, i la unificació d’Europa. En concret, la Ruta Blava ens va dur a mi i als meus companys “Peace Ambassadors” per Letònia, Lituània, Polònia, i Alemanya per rumiar sobre les seves històries de dominació pels règims Nazi i Comunistes, respectivament, i amb implicacions polifacètiques per les vides dels seus ciutadans.
La Ruta Blava de Peace Line va començar el 13 de juliol, a la capital de Letònia, Riga. En principi havíem quedat a la sala de conferències del Tallink Hotel Riga a les 16:00 hores, però realment no ens van supervisar l’arribada en els diferents mitjans de transport a la ciutat. Des de Barcelona, per exemple, vaig haver de fer escala a Amsterdam, i després tornar a agafar un altre vol cap a Riga. El problema va ser que la meva maleta es va quedar a Amsterdam durant un parell de dies, un clàssic en les meves aventures en avió (Veure Una odissea generacional a través de la costa oriental nord-americana, 2024). Vaig estar de sort que un dels meus companys d’universitat més estimats també seria a Riga com a “teamer” de Peace Line -en Nil, l’home que em va presentar aquest projecte en un inici- i vaig poder prendre-li alguna samarreta pels primers dies. Parlant dels primers dies, vam passar tota la programació coneixent-nos, descobrint els nostres respectius orígens i reflexionant al voltant del concepte de pau. En una ocasió ens van demanar que el definíssim amb una sola paraula, i la paraula “dissuasió” em va venir al cap immediatament. Una mena de “Si vices pace, para bellum” que potser era massa pretensiós, però que vaig considerar a l’alçada d’una bona conversa.
Com a part del programa oficial, vam visitar l’excel·lent Museu de l’Ocupació de Letònia (la guia ens va remarcar que sa Majestat el Rei Felip VI d’Espanya va demanar fer-hi una parada en la seva visita oficial a la capital de Letònia el passat mes de juny), vam assistir a una tarda cultural a l’Oficina Juvenil Germano-Bàltica per escoltar i ballar amb cançons tradicionals, i vam visitar també el Memorial Zanis Lipke i el Museu del Front Popular de Letònia. Fora del programa, el nostre company Tornike ens va parlar del meravellós país de Geòrgia, i de la seva gastronomia, i de la seva geografia, i. Diguem que ens va parlar de Geòrgia en totes les seves dimensions. També vam celebrar els gols de la Selecció Espanyola a la final de l’Eurocopa de futbol -la Lucie va celebrar especialment l’assistència d’en Cucurella- i vam afinar les veus en un karaoke subterrani al centre de la ciutat. La confiança ho és tot, i si no que els hi diguin a tot aquest grup de joves no castellanoparlants que es van atrevir a cantar La Camisa Negra en castellà, sobretot l’Alice! Al cap i a la fi, era una forma d’aprofundir en el nostre vincle europeu, i va estar realment bé.
Abans de marxar de Riga, vam visitar dos memorials a l’aire lliure que commemoraven les víctimes del règim Nazi durant la Segona Guerra Mundial. Acompanyats pel Sr. Sergey Rizh, l’arquitecte del memorial, primer vam fer parada al bosc de Birkerniki. Aquest indret commemorava els gairebé 42.000 assassinats per col·laboradors locals entre els anys 1941 i 1944. El Sr. Rizh ens va introduir a l’exercici del disseny de memorials i a la importància del significat simbòlic d’aquest tipus d’espais. El segon memorial, Salaspilis, va ser un camp de treball durant la Segona Guerra Mundial, i ara es mostra en un paratge força emocionant. Un batec de cor constant i amplificat omplia l’aire buit del memorial, mentre que les escultures de l’era Soviètica d’estil brutalista desafiaven el passat amb una mirada tenaç cap al bosc. Va ser el primer cop que em topava amb aquest tipus de construccions i va ser una experiència emotiva i colpidora.
Cap a les 19:00 hores, el nostre conductor d’autobús ja ens esperava a l’entrada de l’hotel. Amb una durada aproximada de cinc hores, estàvem a punt d’emprendre la ruta per carretera cap a Kaunas, Lituània. Va ser el nostre primer viatge important amb autobús de la Ruta Blava, i la posta de sol en l’horitzó sobre els camps de blat i els jocs de carretera el van fer passar a tot plaer.
A la històrica capital de Lituània, vam visitar el Fort IX, una fortificació erigida a finals del s. XIX que més tard van utilitzar els Soviètics com a presó, i els Nazis com a camp de concentració. Vam explorar el museu amb una guia que ens va ensenyar els últims tancs, i ens va portar pels passatges estrets d’aquella construcció impenetrable. Aparentment, potser no tan impenetrable com semblava, ja que algun pardalet havia posat el niu a l’extrem del canó d’un dels tancs a l’armeria. Una metàfora idònia per un lloc com aquell.
L’endemà, vam fer una visita al Centre Social Emma, anomenat en honor a l’activista anarquista de Kaunas Emma Goldman. Aquest col·lectiu es va establir al primer pis de la casa blava de fusta a la cruïlla entre els carrers A. Mickevičiaus i K. Donelaičio. Tot pujant per aquelles escales que tant grinyolaven i endinsant-nos en les activitats del Centre, vam trobar una petita biblioteca amb diferents exemplars de filosofia crítica, històries de moviments socials clandestins, i un futbolí desnivellat que sempre afavoria l’equip roig. Entre àpats cuinats per l’Ahmed -el xef del local-, jugàvem partits exprés i així vam descobrir el gran joc de canell de la Jule. A Kaunas, la Lara també va revelar la seva passió pels trens de metro i les torres de ràdio. Es veu que a Croàcia no van aprofitar al màxim els fons Next Generation, i ara els croats queden captivats per aquest tipus d’infraestructures cada vegada que van a l’estranger. Que n’és d’interessant!
L’endemà al matí vam tornar a pujar a l’autobús, aquesta vegada per fer camí cap a la metròpoli de Polònia. La història turbulenta de Varsòvia es feia evident a mesura que ens acostàvem a la ciutat per la carretera principal i albiràvem la seva peculiar silueta. Juntament amb els gratacels contemporanis (amb antenes incloses, Lara), símbol modern del poder econòmic de la ciutat, també hi ha un edifici d’estil Gotham que evoca l’herència soviètica d’aquest país. De fet, aquí és exactament on la Goska va començar el “Warsaw city tour” just a sota de l’abans edifici més alt d’Europa, el Palau de la Cultura i la Ciència, un regal no desitjat de Stalin a Polònia el 1955. Després de donar un últim cop d’ull a l’altrament conegut “Dit del mig de Stalin”, vam continuar la nostra visita per la ciutat cap a les restes arquitectòniques del gueto jueu. Avui dia, aquests carrers ja no fan justícia a aquell temps atroç, però a mitjans dels anys quaranta constituïen el gueto Nazi de més capacitat a Europa.
A continuació, ens vam dirigir a l’edifici de la guarnició de l’exèrcit de Varsòvia, una construcció que encara duia les cicatrius dels trets disparats durant la invasió alemanya de Polònia, l’aixecament de Varsòvia, o l’ofensiva del Vístula–Oder de l’Exèrcit Roig; els tres esdeveniments potencialment determinants.
Finalment, ens vam aturar a l’entrada de l’hotel Bristol per apreciar a la paret interior la quantitat de manetes disposades en un espiral de Fibonacci amb els noms d’antics visitants, des de Pablo Neruda fins al president Kennedy. En acabar aquella llarga caminada, vam poder quedar-nos al centre de la ciutat després de la posta de sol, per anar a veure a un espectacular show musical d’ABBA que ens va transportar fins al 1976. Aquell espectacle va posar de manifest la connexió pan-Europea i intergeneracional de tots els nostres orígens diferents; res es compara amb la mística nostàlgica de la música disco dels anys vuitanta.
Al matí ens vam llevar a les 07:30 perquè, com ja era costum, fèiem tard. Vam esmorzar a l’Hotel Lord, també conegut dins del grup com a “l’Ambaixada” per la seva estètica diplomàtica. Val a dir que el setè dia, alguns dels participants van haver de marxar perquè desafortunadament van contraure la Covid-19. Tot i la incertesa d’aquella situació, la resta d’integrants vam reprendre la programació i vam fer la primera parada del dia a l’ONG Witryna Domu Wschodniego. Allà se’ns va narrar l’època soviètica de Polònia, especialment a través de les històries que la Sra. Anna Dodziuk, antiga activista de l’oposició democràtica, va compartir amb nosaltres.
Després d’una estona lliure a la ciutat i un taller de preparació, ens vam tornar a reunir per visitar un altre museu. Aquest cop va ser el torn del Museu Polin, on vam poder conèixer la història, les tradicions i la identitat jueves. Com a part del programa oficial, també vam visitar el Museu de l’Aixecament de Varsòvia, dedicat a l’Aixecament de Varsòvia de 1944. El museu ofereix una experiència immersiva i interactiva amb exposicions multimèdia, històries personals i artefactes que il·lustren el combat i la valentia, així com l’alt cost de la lluita per la llibertat.
Des de la capital polonesa, el viatge ens va portar al nord del país, fins al mar Bàltic. Malgrat l’esperada pluja d’estiu, vam començar a recórrer la ciutat de Gdańsk tal punt vam arribar. Vam anar a l’antic edifici de l’Oficina de Correus polonesa de Gdańsk on se’ns va explicar la història dels treballadors de correus que van resistir les primeres hores de la invasió alemanya. També vam visitar el magnífic Centre de Solidaritat Europea, així com el lloc exacte on va començar la Segona Guerra Mundial, la península de Westerplatte. Amb un monument d’estil soviètic que representava una baioneta enfonsada a terra, i una cita encisadora del Papa Joan Pau II gravada a la pedra, cadascú de nosaltres va pensar en el nostre propi Westerplatte. En el nostre propi “ordre de veritats i valors que cal mantenir i defensar” (Papa Joan Pau II, 1987). Una introducció perfecta per a l’última i possiblement la parada més dura de la nostra ruta.
En el camí d’anada, només podia pensar en com de prop podia arribar a estar la terra de l’infern. En la serenor de la vida a només un parell de minuts de Stutthof. Va ser quelcom que no arribaria a entendre fins al final del viatge. En Kamil, un dels altres “teamers” de la ruta que treballa com a guia professional al Memorial del Camp de Concentració de Stutthof, ens va fer de guia. No podria ni tan sols descriure amb paraules la sensació d’estar davant de la “porta de la mort” i veure la xemeneia del crematori al fons del camp. Històries fosques i horribles; algunes de ben documentades, d’altres encara pendents de ser narrades. Amb tot, una experiència ben intensa de la qual vam sortir amb sensacions que ens endurem per sempre.
La nostra ruta arribava a la seva fi, i també ho feia el viatge per carretera amb en Modris, el nostre conductor d’autobús durant tot el trajecte. En Modris era una persona força reservada; no es va presentar mai, però formava part del grup. En algun moment, vaig canviar-me de seient per seure a la primera fila de l’autocar. Vaig observar amb cautela la seva destresa per la conducció i la manera com saludava els altres conductors d’autobús pel camí amb un lleuger moviment amb el cap i una salutació amb els dos dits la mà dreta. Un pla digne d’escena, sobretot amb la cançó Queen Jane Approximately de Bob Dylan, sonant de fons. A en Pedro també li va agradar aquesta cançó.
Vam concloure la nostra aventura amb Peace Line a l’illa d’Usedom, al Centre d’Educació Juvenil Golm de Volksbund. Aquells últims dies a l’illa van ser sobretot de contemplació i comiat. Se’ns va nomenar “Ambaixadors per la Pau”, vam marcar gols i vam dissenyar el nostre Llibre de Memòries d’aquells quinze dies entre sessions de poesia improvitzades, reflexions amb escuradents, i passeigs nocturns a la llacuna.
Essencialment, el projecte Peace Line és del que es tracta Europa: una realitat intercultural amb infinitat de narratives i històries pendents de descobrir. Tal com va escriure en Nil el 2021, “Només amb la conscienciació d’aquesta diversitat podrem construir un projecte europeu més cohesionat que perduri en el temps”. Aquest és el propòsit per al qual treballem.